La llegenda

Diu la llegenda que a la ribera esquerra del riu Onyar, al barri del Mercadal, hi havia un convent de monges poc devotes i que portaven una vida desendreçada. Entre elles, hi havia una novícia amb veritable vocació religiosa que els retreia la vida que portaven. Les altres monges per no sentir els seus retrets, la van tancar dins d’una cel·la al soterrani del convent. Va estar tancada durant molts d’anys, i a causa de la foscor i a la humitat, li van anar sortint unes escames fins a quedar convertida en cocodril. Però, gràcies a la santedat i puresa de la seva ànima, també li van sortir, de l’esquena, unes meravelloses ales de papallona de colors molt bonics, transformant-se així en Cocollona, mig cocodril mig papallona

Quan va morir, el seu fantasma es veia nedant pel riu Onyar, molt a prop d’on va estar empresonada. Diuen que només les nits de lluna plena, cap a l’alba, aquelles ànimes sensibles, podien veure el fantasma de la Cocollona nedant pel riu fins que sortia el primer raig de llum.

Titella de la Cocollona, dissenyat i creat per Carles Vivó

El nom de Can Cocollona

El perquè vam escollir aquesta llegenda per donar nom a la nostra casa cal cercar-lo a la tradició. Aquest nom representa el territori, la cultura oral i els valors amb els quals ens identifiquem i que volem transmetre.

De forma local, volem difondre la cultura de carrer, la que es transmet de manera oral, la que quasi ja s’està perdent. Molts cops els visitants que venen a Girona marxen sense pràcticament conèixer les llegendes tan típiques com la Cocollona, el Tarlà, el Banyeta, el Xuixo

El mot “can” en català és la contracció de “casa” i es fa servir de forma molt acollidora. Així doncs, la combinació d’aquestes dues paraules ens va semblar la idònia per donar-nos a conèixer i transmetre els nostres valors.

Llegenda que dona nom a cada habitació

El Tarlà és un ninot penjat d’una barra que fa giravoltes vestit de joglar, una de les figures més típiques de Girona. La seva figura sol posar-se penjada al carrer de l’Argenteria, entre dos balcons, pels voltants de Sant Jordi, durant les Festes de la Primavera de la Rambla i l’Argenteria.

La llegenda de Tarlà diu que fa molts anys, aquest carrer va tancar-se pels dos extrems amb unes tanques de canya a causa de la pesta i un veí anomenat Tarlà distreia als veïns, que estaven tristos i avorrits, fent tombarelles.

Existeix la llegenda que diu que Girona va ser fundada per un gegant anomenat Gerió, que tenia tres caps. Estava enrabiat perquè l’Hèrcules li havia robat el ramat de bous i va pujar des de les Columnes d’Hèrcules fins a Girona, on va bastir el triangle de muralles de Geriona.

La llegenda de Banyeta explica que, quan a la Plaça del Vi s’hi celebrava el mercat, hi havia una parada d’un vell usurer que s’aprofitava dels gironins i s’enriquia dia a dia a costa d’ells.

Un matí, va rebre un càstig diví i va aparèixer convertit en pedra, enganxat per sempre a la paret d’una casa de la plaça en forma de dimoni, on es podien veure les seves orelles convertides en banyes.

L’origen del xuixo, la pasta de crema típica de la ciutat, es deu al Tarlà. Aquest acròbata que va entretenir als ciutadans en una època de quarantena, es va enamorar de la filla d’un pastisser. Durant una de les seves visites, quan el pare d’ella va arribar, es va amargar dins d’un sac de farina fins que va esternudar fent “xui-xui”. Perquè el pastisser no s’enfadés, va prometre-li casar-se amb la seva filla i donar-li la recepta d’un dolç que avui en dia es coneix com a xuixo en record de l’esternut delatador.